Catedral del Sant Esperit

La catedral o basílica del Sant Esperit es va construir entre 1574 i 1616 i combina una gran varietat d’estils arquitectònics, fruït dels diversos esdeveniments històrics – els incendis a espais religiosos durant la guerra civil van causar estralls – i restauracions.  Així l’església esdevingué un marc de convivència entre gòtic, neogòtic i altres tendències estètiques remodeladores del segle XX, la darrera de les quals va culminar al 1999. Amb nova i imponent façana, el Sant Esperit va rebre del Vaticà cinc anys després, el 2004, el títol de catedral del nou Bisbat de Terrassa, funció hereva de l’antic Bisbat d’Ègara que durant els segles V al VIII regentaven les esglésies de Sant Pere. Edifici obert a les novetats, fins i tot el 2006 va aconseguir estrenar-ne: el frontal de l’altar major signat per Jeroni Font i Jaume Mercadé. Novetats que conviuen amb altres obres remarcables com el retaule d’Enric Monjo, estrenat el 1958 per substituir el retaule barroc cremat de Joan Mompeó, o el grup escultòric renaixentista del Sant Enterrament de Martín Díez Liatzasolo, entre d’altres. 

També ha estat un centre musical de primer ordre, gaudint des del seu origen d’una capella de música i orgue que ha acollit gran multitud de mestres de capella i organistes: des de l’inicial Pere Joan Quer, passant per Isidre Bosch, Antoni Oller, Àngel Rodamilans  i fins el més recent, Joan Casals, tota una referència important en la vida musical de Terrassa del segle XX.

Però entre tots ells, Terrassa Sonora ha volgut destacar la figura de Pau Marsal (1761-1839). Amb una clara vocació musical i religiosa -amb estreta vinculació amb l’Escolania de Montserrat-, va exercir de mestre de capella i organista de l’església del Sant Esperit de Terrassa i a posteriori a d’altres llocs com Eivissa, Sant Cugat del Vallès, Palència o Barcelona. Amb la seva activitat creativa, fou dels primers compositors que va entendre la secularització de la seva professió i es va llançar a escriure i a acceptar encàrrecs de la classe burgesa creixent. Fruït d’això, obres de cambra per a piano o per a corda van néixer del seu puny i lletra tot abraçant ritmes populars o altres formes musicals allunyades de l’Església. 

El seu quartet de corda en Do Major és la primera obra de cambra escrita i conservada d’estil clàssic de Catalunya. Se’n destaca l’exigència virtuosa del paper del violoncel, instrument del qual Pau Marsal n’era un gran intèrpret. Aquesta peça és una troballa -a l’Arxiu Històric de la Segarra i editada per Tritò –  que no ha estat mai enregistrada!  

Així que amb l’enregistrament encarregat per Terrassa Sonora del primer moviment, interpretat pel Quartet Brossa, quartet terrassenc amb molt sòlida carrera en l’eclecticisme musical nacional, es comença a reconèixer la importància musicològica i la vàlua d’un músic terrassenc que fins ara era força a l’ombra.
Pau Marsal és ben bé el Mozart de Terrassa!

Quartet de corda en Do Major
Pau Marsal