Plaça Vella

Des de les darreries del segle XII l’espai de davant del Castell-Palau, actual Torre del Palau,  va esdevenir la Plaça de la Vila, que amb els segles va anar guanyant amplitud fins a convertir-se en  l’escenari habitual del mercat. A finals de segle XIX, l’Ajuntament va decidir traslladar les paradetes al Raval de Montserrat, a l’actual Mercat de la Independència, i va deixar la plaça, des d’aleshores amb el sobrenom de Vella, amb llibertat per créixer progressivament: zones enjardinades, edificis majestuosos, estàtua d’Alfons Sala (ubicada actualment  al Passeig), trànsit de cotxes… I va canviar el nom en funció del context històric i polític: Plaça de la Constitució, Plaça de la República, Plaça Espanya… 

Finalment, amb la caiguda del franquisme, es retornà al nom popular, Plaça Vella, i a partir del 1990 es remodelà definitivament, convertint-la en peatonal.

Malgrat tots aquests canvis, la plaça sempre ha sigut el punt de trobada de molts terrassencs i el símbol del bullici festiu de la ciutat. La combinació d’edificis modernistes – per exemple tota la part nord, a tocar de la Torre del Palau-, amb la Catedral del Sant Esperit i amb bars històrics de molta solera, han convertit la Plaça Vella en un magma ben representatiu de la ciutat de Terrassa.

És tot aquest ambient el que va voler plasmar el cantautor Miquel Pujadó en la seva cançó A Terrassa hi ha una plaça (2004). Amb clares influències de la chanson francesa, Pujadó ha estat des dels anys 80 escrivint cançons amb una clara voluntat de representar el sentiment popular des d’un punt de vista poètic. 

Amb una llarga trajectòria discogràfica i concertística, també ha conreat la literatura i la docència.  En la cançó que dedica a la Plaça Vella, Pujadó vol reflectir aquests llargs vespres d’enrenou, on ens podem imaginar un terrassenc qualsevol assegut a l’antic Mesón de los Arcos veient peregrinar personatges locals de tota mena.

A Terrassa hi ha una Plaça
Miquel Pujadó